Pròleg d’Iu Forn

"Són contes perfectes per a la gent neguitosa com jo"

[@more@]

Conte per a nens. Ui, quina mandra, tots acaben feliços i menjant anissos. I això és mentida perquè la vida és molt dura i la majoria de vegades les coses no s’acaben bé.

Conte per a adults. Ui, això m’interessa. Segur que hi ha marro… com que diu que és per a adults, oi?

Bé, doncs aquest recull de contes ni pertany al primer grup ni tampoc al segon. Són contes perfectes per a la gent neguitosa com jo. Perfectes per la mida. T’hi poses i amb pocs minuts pots tenir tres sensacions molt interessants. Primer, el plantejament ràpid d’una situació. Res, potser cinc línies per entrar en un món que normalment és complex. Després t’arriba el moment que en diríem del “mosqueig”. Tens com una angoixa per endevinar per on anirà la cosa. I quan creus que tot és com tu penses que és, patapam!!, arriba el final. I llavors dius: aquest autor és un malparit perquè això sí que no m’ho esperava. És el problema de voler ser més llest que el que ha escrit el conte.

Amb aquest gènere em passa com amb la màgia, que vull saber el truc i no gaudeixo plenament de la lectura. Almenys la primera vegada. Després, un cop sé el final, rellegeixo i puc enfrontar-me cara a cara amb la literatura i assaborir les expressions, l’estil, el ritme.

Bé, això ens passa als que som neguitosos. Potser vostè no ho és i tot això que li explico li està sonant a xinès mandarí. Ho sento, però la solució és senzilla, faci’s neguitós (o neguitosa) i entrarà en un món nou.

Sigui com sigui el que ja pot tenir clar ara mateix és que no l’explicaré el final de cap dels contes d’aquest recull. Perquè últimament sembla que s’ha posat de moda anar explicant els finals de les coses. Quina mania. Sobre això recordo una anècdota impagable en un cinema d’estiu a l’aire lliure. Era quan Titànic. Allà estàvem tots amb un parell de vèrtebres a punt de la dimissió a causa de la coneguda comoditat de les cadires de fusta de tisora. De sobte, a mitja pel·lícula, se sent el motor d’una moto que arriba. Era d’aquestes que si fan una cosa és soroll. El conductor s’acosta a tocar de la paret, atura el motor i exclama cridant: Al final en Di Caprio es mor!!! I surt escopetejat. Que lleig, oi? Jo això mai no ho faria. Per això no li diré que a “Match point”, la venerada pel·lícula de Woody Allen, hi ha un error gravíssim de guió. És quan els policies troben el diari. Vostè no creu que una noia no apuntaria en un diari personal que està embarassada? O que no hi explicaria que ell ha promès deixar la seva dona i que no ho acaba de fer mai? I que, a més, l’ha enganyada amb la història del viatge i ella està histèrica i li ha donat un ultimàtum? I si tot això ella ho escriu en el diari, estarem d’acord que llavors el guió cau pel terra i el final no té lògica? El que passa és que el cop de l’anell fa oblidar aquest petit (o gran) nyap.

Apa, que si no l’ha vista, li he desgraciat la pel·lícula… Això passa per llegir pròlegs.

Bé, però tornem als contes. Potser no li interessa gens saber les meves impressions sobre ells. Doncs ho sento molt perquè els pròlegs són per això. I miri, sempre és a temps de saltar-se’l (el pròleg).

Miri, el conte més llarg, i que dóna títol al llibre, va d’un pobre desgraciat que vol comprar temps i no hi ha manera.

La història d’“Última hora” me la imagino en blanc i negre. Després hi ha un conte que, tal i com estan les coses en aquest país, podria arribar a usar-se en contra de l’autor. Només caldria manipular-lo una miqueta, penjar-lo en una web i, au, a esperar insults i amenaces per allò que no has dit. A veure si endevina de quin estic parlant?

A “Com una cabra” m’he sentit molt solidari amb l’ésser protagonista de la història… però haurà d’endevinar qui és per mi el vertader protagonista del conte. Potser no és el que vostè pensa.

Llegint “Franz Kafka, suposo” pensarà: “carai tu, sí que l’autor coneix bé Praga, quants detalls. Potser hi ha viscut i tot”. Bé, no afirmo ni desmenteixo res, però ha pensat que potser el que passa és que l’autor té una fantàstica guia de Praga i que realment no ha trepitjat mai la ciutat?

“Fidelitat” té uns quants cops de llenguatge molt ben posats.

“Escac mat” provocarà que a partir d’ara mai més em torni a mirar igual a Kasparov.

Llegint “L’intèrpret” he recordat que més d’una vegada he pensat que una cosa així pot passar de veritat.

El que passa a “Tot en ordre” no és ficció. No falta gaire perquè passi, si no ha passat ja.

I finament a “Història per a no dormir” deixo que sigui vostè qui ompli aquest espai que li deixo en blanc.

I per acabar, agraïments a vostè per la paciència i al Pep per permetrem fer aquest pròleg.

Molta sort.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.