Fins aviat 

Tweet

 

La direcció de Regió7 ha anunciat la unificació de les seves dues edicions com una mena de punt i seguit, un moviment per agafar embranzida. Es tracta, tanmateix, del final d’una fase que deixa un espai en blanc, en una decisió amb què el diari prosseguirà la seva trajectòria, consolidat com a referent indiscutible en l’àmbit de la comunicació a la Catalunya central, i mantindrà, si bé reduïda substancialment, la seva presència a l’Anoia. Després d’haver provat mil i una tàctiques, amb més o menys habilitat, ara opta per un canvi d’estratègia. Res a dir. El temps, com sempre, ja farà de jutge.

Per als lectors fidels –que n’hi ha-, el perill evident és que no es tracti d’una fusió, sinó d’una absorció en què l’edició gran es menja literalment la petita. En qualsevol cas, per al panorama informatiu d’aquesta comarca, el canvi suposa inevitablement un punt i apart que tanca un llarg capítol en la història de la premsa local, ja que es perd l’únic mitjà escrit que arribava diàriament al quiosc dedicat específicament a aquest territori. I en la mateixa operació el Diari d’Igualada, que per als seus redactors i lectors ha estat un setmanari amb entitat pròpia i no un simple suplement del Regió7 del divendres, escriu avui el seu punt i final. Modèstia a part, i amb tots els seus defectes, l’Anoia el trobarà a faltar. I, lamentablement, el signe de puntuació més benèvol per definir ara mateix el futur d’aquesta històrica capçalera és una interrogant de grans dimensions.

Potser per això en aquest darrer número m’agradaria obrir i tancar un simbòlic parèntesi d’agraïment per incloure-hi el nom de totes les persones que d’una manera o altra han contribuït a fer possible i digna aquesta aventura periodística. Tots hi hem deixat pèl. La llista és prou llarga perquè sigui impossible reproduir-la en aquest espai. I per aquest motiu és, també, una llista gratificant. Però sí bé la desaparició d’un mitjà de comunicació és o hauria de ser sempre una mala notícia, una part gens menyspreable de la societat anoienca acull el desmantellament del diari amb indiferència i amb un silenci prou eloqüent. Per tot plegat, després de catorze anys, permeteu-me acabar aquest article amb tres punts suspensius. No per expressar sorpresa, sinó més aviat dubte, reflexió, tristesa…

Tweet

 

Només cal veure el garbuix que tenim muntat a l’hora de resoldre l’encaix de l’Anoia en la nova divisió territorial per constatar que es tracta d’una comarca amb una definició complexa. Però, malgrat que parlem de definicions, us recomano que no consulteu el diccionari per mirar de treure’n l’entrellat. Tan sols descobrireu que si hom busca el nom de la nostra comarca a l’Enciclopèdia Catalana, la primera entrada que apareix és: anoia f PSIQ Imbecil·litat.

Òbviament, superat l’ensurt, també trobareu de seguida la referència a la comarca de Catalunya situada a l’extrem oriental de la Depressió Central Catalana. I és evident que no cal ser filòleg per evitar la confusió entre l’anoia i l’Anoia. Però també cal admetre que costa evitar la temptació de la broma fàcil a què convida el parany lingüístic.

Però el cert és que en l’àmbit psiquiàtric l’anoia queda molt ben definida. És un terme femení, provinent de la combinació del prefix a- i la forma grega nóos (percepció), que defineix la manca d’enteniment, la imbecil·litat. El Diccionari Enciclopèdic de Medicina recull fins i tot l’adjectiu anoic-a, que significa relatiu o pertanyent a l’anoia, o que pateix d’anoia. En canvi, en l’àmbit administratiu, la cosa no està tan clara. Mentre els ajuntaments col·leccionen mocions a favor de la creació d’una nova vegueria amb el Penedès i alguns destacats alcaldes s’enroquen en l’opció de l’Àrea Metropolitana, resulta que la Generalitat i, també, el govern central tiren pel dret i apliquen la política de fets consumats per anar situant i soldant l’Anoia en la demarcació de la Catalunya central.

Tanmateix, la cosa encara és més trista en l’àmbit econòmic, en què arrosseguem massa qüestions que impedeixen definir l’Anoia com una comarca espavilada: les dades de l’atur, la manca d’acord per l’outlet, la impossibilitat del tren directe a Barcelona, el retard en el condicionament dels polígons, les allargues en el tema de l’aeroport corporatiu, l’etern sí-però-encara-no del Parcmotor…

La llista de greuges és tan llarga que de vegades hom pot tenir la impressió que ens prenen el pèl i que es pensen que els anoiencs som anoics per definició.

Tweet

 

No sé si cal agafar-se seriosament les sorprenents teories del controvertit expert en envelliment Aubrey de Grey, que està convençut que els avenços científics permetran que els éssers humans visquem mil anys. El singular genetista, que aquesta setmana ha participat en un cicle de conferències a Barcelona, prediu fins i tot que la primera persona que arribarà als deu segles de vida ja ha nascut i ara mateix té uns seixanta anys. Convençut que combatre i vèncer l’envelliment és possible, De Grey considera proper el dia que la gent només morirà d’accident o a causa de ferides o de malalties no relacionades amb el pas del temps.

Confesso que, d’entrada, la idea de viure centenars d’anys sense fer-me vell em sedueix: tinc encara molts llibres per llegir, molts llocs per visitar i, sobretot, la il·lusió d’allargar indefinidament la llista de bons moments que voldria compartir amb els meus. De tota manera, m’agradaria conèixer l’autoritzada opinió del meu admirat Sebastià Serrano sobre aquesta possibilitat de competir en longevitat amb el bíblic Matusalem, personatge que va viure 969 anys i que, per motius obvis, dóna nom a la fundació que es dedica a divulgar les teories i els estudis de De Grey.

Però, més enllà de l’entusiasme inicial, és fàcil deduir que el fet de multiplicar per deu l’esperança de vida dels éssers humans comportaria un important nombre d’inconvenients pràctics en tots els àmbits. Un primer i bàsic seria el de la sobrepoblació: la Terra ens quedaria aviat petita i s’invertiria l’actual problemàtica dels baixos índexs de natalitat (ja fan bé els extravagants multimilionaris que es dediquen a comprar parcel·les a la Lluna). I tampoc no costa gens imaginar les repercussions en el mercat laboral. Els joves ho tindrien molt complicat per accedir a llocs de treball si les generacions anteriors tardessin segles a jubilar-se. A més, cap empresa es podria permetre el luxe d’acomiadar ningú (intenteu calcular una indemnització de vint dies per cada any treballat). I la vida conjugal? Quin mèrit i quin sentit tindria celebrar les noces d’or? I en els esports: podria el Barça mantenir durant cinc-centes temporades l’equip actual? I les implicacions polítiques: us imagineu mil anys de tripartit?

Parlar de la possibilitat de viure mil anys sona a somni fet realitat. Però si parlem de viure mil anys i un dia, la cosa també pot sonar a condemna. Potser la biociència està capacitada per afrontar aquest repte, però dubto que nosaltres estiguem preparats per redimensionar la nostra existència i convertir tota una vida en toooooooooota una vida.

Tweet

Tweet

Tweet

Malgrat la forta competència d’Internet i de les noves tecnologies en general, la televisió continua essent la reina de moltes cases. De fet, diuen les estadístiques que l’any que hem tancat aquesta setmana el consum televisiu s’ha disparat. I si tenim en compte que la mitjana estatal és de tres hores i quaranta-set minuts diaris per persona, convindrem que la televisió és un dels pocs àmbits que no nota la crisi.

Una altra dada rellevant de l’informe són els programes més vistos, ja que confirma un tòpic i en desmenteix un altre. D’entrada, queda comprovat que allò que realment interessa a la gent és el futbol: la tanda de penals dels quarts de final de l’Eurocopa entre les seleccions d’Espanya i Itàlia va acumular una audiència mitjana de 15,3 milions d’espectadors, xifra gràcies a la qual ha esdevingut l’emissió més vista de la història de la televisió a l’estat. Les dades d’audiència dels Jocs Olímpics de Pequin i d’altres esdeveniments esportius internacionals han contribuït també de manera important al creixement del consum televisiu. En canvi, hi ha una altra dada que contravé la creença força estesa que la política no interessa la gent del carrer. I m’estic referint a les dades d’audiència dels dos debats electorals que els candidats Zapatero i Rajoy van perpetrar amb motiu de les eleccions del 9 de març. El primer va tenir una mitjana de 13 milions d’espectadors i el segon, tot i que va tenir uns registres més modestos, va ser seguit per 11,9 milions de persones.

El que em sap més greu és que personalment no puc desmentir les estadístiques. Admeto que hi ha força dies que he passat 227 minuts –o més- davant del televisor. El futbol i les retransmissions esportives en general han estat els meus programes favorits i també confesso haver seguit els dos debats electorals (d’altres espais que m’han mantingut absurdament enganxat davant el televisor són molt més inconfessables). Però les xifres són especialment doloroses si les comparo amb les meves dades de lectura. Deixant de banda la generosa estona que dedico a fullejar diaris –en paper o digitals-, calculo que el temps que inverteixo a llegir algun llibre amb prou feines arriba al quart d’hora diari. A aquest ritme, el 2008 he llegit potser quinze o setze llibre. I amb aquestes dades a la mà dedueixo que el problema no és que el llegir em faci perdre l’escriure, sinó que el badar davant la tele em fa perdre el llegir. Per tant, un desig per al 2009 (no sé si dels importants o dels urgents) és no ser tan badoc. 227 minuts al dia no és una dada, és un problema.  

Tweet

La Comissió Cavalcada dels reis d’Igualada ha fet un pas més a favor dels infants celíacs. De fet, des de fa temps totes les llaminadures que regalen amb distintiu dels Reis d’Igualada són sense gluten, però per tal que tothom n’estigui assabentat, a partir de l’edició d’enguany d’aquesta tradicional festa tots els embolcalls dels caramels i de les momenes de xocolata duen el símbol que els identifica com a aptes per a celíacs.

Tweet