ESCRIURE RAI Pep Elias

En una decisió corporativa sense precedents, el Consell Superior del Poder Judicial va decidir no suspendre en les seves funcions el jutge Rafael Tirado. Es va limitar, tan sols, a mantenir-li la multa de 1.500 euros en negar-se a considerar com una falta molt greu deixar sense executar durant més de dos anys una condemna de presó contra el pederasta que, segons tots els indicis, va assassinar una nena mentre estava en llibertat condicional. L’argument de la judicatura és que el jutge només va cometre un retard injustificat puntual i concret. En canvi, el mateix dia i amb molt poca estona de diferència es va conèixer també una resolució que afecta un altre jutge: Fernado Ferrín Calamita, ha estat inhabilitat per dos anys, tres mesos i un dia per retardar de forma maliciosa un procés d’adopció d’una menor sol·licitada per la companya de la mare biològica. La sentència inclou una indemnització de 6.000 euros i el pagament de les costes.

No cal dir que si comparem les conseqüències d’ambdós casos de negligència judicial, la desproporció entre els dos càstigs aplicats és evident i, sobretot, vergonyant. Els familiars de la nena assassinada tenen motius per sentir-se, més que estafats, desemparats. Fins i tot el ministre del ram ha posat el crit al cel i, mirant de dissimular la seva impotència, ha exercit el seu dret a la rebequeria anunciant que el govern endurirà el règim disciplinari dels jutges per evitar que es puguin repetir situacions similars.

No és casualitat que els jutges (com el metges i ben al contrari que els polítics i els periodistes) tinguin fama de ser un gremi corporativista que mai no es fan mal entre ells. Curiosament, quan es tracta de prendre decisions amb conseqüències polítiques, els magistrats actuen formant indissolubles blocs conservadors o progressistes; però s’ha demostrat que quan es tracta de jutjar un dels seus,no hi ha blocs ni consignes ideològiques i remen tots alhora en la mateixa direcció.

Si és cert que la culpa de l’errada del cas Tirado és la manca de mitjans i el col·lapse dels jutjats, parlem-ne seriosament. Però la solució no consisteix a declarar unilateralment la impunitat dels jutges. Malgrat les seves mancances, els ciutadans hem de poder confiar en la justícia. I això inclou càstigs proporcionats per a casos com el que ens ocupa. Qualsevol altra cosa és fer bona la sentència d’aquell alcalde castís que va dir que això de la justícia era una conya. Una conya que no fa cap gràcia.

Tweet

Diumenge a la tarda les dissuasives prediccions de Tomàs Molina conviden a quedar-se a casa. No obstant això, consultem la cartellera i comprovem que al Saló Rosa fan una pel·lícula infantil, així que ens arreglem i anem tots al cinema. A la taquilla demano les entrades i a l’hora de pagar m’enduc una sorpresa: 6,30 euros per persona, tingui l’edat que tingui. És curiós que una sala de cinema amb prestacions del segle passat no tingui cap recança a l’hora d’actualitzar les tarifes. Així no m’estranya que la gent s’espavili a baixar-se coses per Internet. Amb quatre pel·lícules descarregades al mes l’ADSL ja queda amortitzada.

Quan acaba la projecció tornem a casa i m’enganxo una estona a mirar la Marató de TV3. Al matí ja hem anat a passar fred a l’aeròdrom i ara, com cada any, fem la trucada per aportar el nostre granet de solidaritat. El disc amb les cançons enregistrat especialment per a l’ocasió també deu voltar per casa. Tot plegat ja és una tradició.

La sorpresa amb majúscules arriba dimecres, quan llegeixo al diari que la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) cobrarà 45.000 euros en concepte dels drets d’autor dels artistes que van col·laborar de manera desinteressadament amb la Marató. I no en perdona ni una: cobrarà el percentatge corresponent als discos venuts i també el corresponent a les actuacions en directe que es van fer en el decurs de la gala. No costa gaire imaginar la indignació de les persones afectades de malalties mentals greus, que eren, en principi, els únics destinataris de l’ajuda de les persones i els cantants que d’una manera o altra han col·laborat amb la Marató.

Les raons exposades per l’SGAE per justificar la seva actuació són poca cosa més que excuses de mal cobrador. I, de fet, adaptant el lema d’aquesta gran iniciativa solidària, podríem dir que el seu comportament diu molt de l’SGAE; de fet, ho diu gairebé tot. La defensa dels drets dels autors i editors és o pot ser una causa molt legítima i és fàcil entendre que cal regular la gestió de la propietat intel·lectual, però això no vol dir que es pugui ser tan barrut. I el més trist és que no és el primer cop que queden retratats. Fa quatre dies es va conèixer una sentència que condemnava l’SGAE per haver enviat un detectiu privat a enregistrar sense permís imatges d’un casament. Algú els hauria de fer veure que actuar com una colla d’usurers rapinyaires els treu força moral en la seva lluita contra la pirateria que amenaça les indústries culturals. Una cosa són els drets d’autor i una altra ben diferent són els abusos d’autor.

Tweet

Tenim el país tan distret amb les repercussions de l’enèsim estirabot del Tardà, que la notícia gairebé ha passat desapercebuda. Però el cas és que, malgrat que tothom sap que patim la mare de totes les crisis, resulta que els bancs espanyols han obtingut fins al setembre un benefici net de 14.203 milions d’euros, data que significa que s’ha produït un lleu increment amb relació a l’any anterior. I gairebé el mateix dia s’ha sabut també que durant el mateix període les grans empreses que cotitzen en borsa, les que integren l’índex Ibex-35 han incrementat els seus beneficis un 10% i han assolit els 41.441 milions d’euros. Encara sort que les xifres ja no les llegim en pessetes, perquè les lipotímies estarien garantides. Només falta que surti en ZP i, emulant Laporta, ens renyi a tots: “Al loro, que no estamos tan mal. Que no me los embauquen!”.

Per a una simple persona de lletres el fet que els estats hagin hagut d’injectar milionades als mercats per salvar uns bancs que tenen més beneficis que mai pot semblar una incongruència o, segons com es miri, un escàndol. Però tot plegat deu ser la cosa més normals del món perquè, com ja he dit al començament, els diaris no hi donen cap importància i per això només hi dediquen un breu en les pàgines de la secció d’economia. Es veu que, malgrat la crisi, allò que realment és noticiable és una frase antimonàrquica pronunciada per un pintoresc diputat republicà.

Però si la brunete mediàtica ha decidit que aquesta és la notícia de la setmana, potser que en parlem una mica. D’entrada, si el senyor Tardà ha de denunciar tan sovint que les crítiques que rep són perquè les seves ocurrències estan tretes de context, ERC s’hauria de plantejar que potser és ell, el seu diputat, qui està fora de context.

Però, dit això, tampoc no cal que ens prenguin a tots per babaus. Aquesta és una polèmica hipòcrita fins a la nàusea. D’entrada perquè els mitjans de comunicació que més ha posat el crit al cel aquests dies són els mateixos que, arran de l’Estatut, van iniciar una insòlita campanya de desprestigi contra la corona que va incloure fins i tot peticions d’abdicació. A més, són els mateixos mitjans que banalitzen l’holocaust en permetre que reiteradament s’utilitzi la denominació de nacionalsocialista per referir-se al Govern de Catalunya o que es titlli de nazi una política lingüística que contribueix a la cohesió social del nostre país. I els mateixos que riuen les gràcies a Manuel Fraga quan diu, literalment, que els nacionalistes s’haurien de penjar d’algun lloc. Per això és trist que alguns mitjans d’aquí els facin el joc a l’hora d’atonyinar l’inefable Tardà.

Tweet

Després de més de deu anys casats i de compartir sostre i dos fills, aquesta setmana ell i ella s’han fet finalment amics. Amics virtuals, s’entén. És una de les moltes coses curioses que succeeixen quotidianament a la xarxa del Facebook (a la del MySpace i d’altres que no conec suposo que també deuen passar coses semblants. El cas és que conec poques persones que hagin entrat en aquest món i que, d’entrada, no els hagi apassionat. El funcionament d’aquest mitjà de relacions socials és molt senzill i et permet retrobar gent de qui havies perdut la pista i, alhora, entrar en contacte amb persones amb qui pots compartir afeccionats, tendències o sensibilitats.

Les possibilitats d’interrelació que ofereix són tantes que fins i tot poden produir un cert aclaparament. Però, què voleu que us digui, jo sóc dels qui hi troben més avantatges que inconvenients. I, tanmateix, no deixen de sorprendre’m determinats comportaments d’alguns usuaris. Em refereixo, per exemple, a la gent que necessita comunicar a tothora quina activitat està fent. O a la que es dedica a la recerca compulsiva de noves amistats, ben bé com si això d’afegir amics al Facebook hagués estat declarat una nova competició olímpica. No sé si en tots els casos es pot establir una relació inversament proporcional entre el nombre d’amistats virtuals i el d’amistats de veritat.

I una altra pràctica que em té fascinat és la creació de grups destinats a aplegar gent amb interessos coincidents. Les possibilitats són infinites. Hi ha grups dedicats a activitats culturals, esportives, lúdiques, cíviques, polítiques… De fet, hi ha tant de tot que només us diré que a hores d’ara el grup “Jo li dic llom però la meva iaia li diu llumillu” ja té 4.518 membres. Determinades causes difícilment podrien obtenir un ressò similar a través d’altres mitjans més convenionals.

El cas és que això del Facebook ha esdevingut ja un fenomen social que compta cada dia amb més adeptes disposats a compartir comentaris, imatges, vídeos i enllaços. I això ja ha disparat els missatges d’alerta sobre els perills que pot comportar. I és cert que hi ha algunes recomanacions de privacitat que convé tenir en compte. Bàsicament perquè hi ha gent que usa el Facebook i n’hi ha que n’abusa. Hi ha gent que el disfruta i n’hi ha que n’esdevé addicte. Hi ha gent que n’aprofita els avantatges i n’hi ha que en pateix els inconvenients. Però no podria ser de cap altra manera, perquè la vida virtual no és –no pot ser- tan diferent de la vida real. I si hi pot haver malalts d’amor, malalts de tele o malalts de futbol, també hi pot haver malalts de Facebook.

Tweet

Diuen que escriure en un diari té molta transcendència, per allò que les paraules volen i els escrits romanen. No dic que no. Però hi ha setmanes que pots arribar a dubtar si, en aquest exercici d’exposar públicament la teva opinió, hi ha algú a l’altre costat. Algú s’ha llegit aquest article? Aquesta semblaria una pregunta lògica si ningú te’n comenta res. Encara sort que de vegades reps un comentari espontani d’algun amic o conegut que et troba pel carrer; t’arriba l’acusament de recepció d’algú que s’ha sentit al·ludit, o, molt de tant en tant, surt una carta al director referida al teu escrit. Però el més habitual, si no tens vocació de crear polèmica, és no rebre cap input. I per una estranya llei intangible acostuma a passar que els articles que passen més desapercebuts són aquells que, pel motiu que sigui, tenen una especial significació per a l’autor; els comentaris més reconfortants –potser per inesperats- els provoquen quasi sempre aquells articles escrits gairebé com un tràmit per no pedre l’hàbit i per no faltar a la cita setmanal o diària amb el lector.

La premsa escrita ofereix molts avantatges, però és obvi que té força limitacions a l’hora de saber la repercussió –si en té- d’allò que escrius. Es veritat que s’audita rigorosament el nombre d’exemplars venuts d’una publicació, però és impossible saber quantes de les persones que fullegen el diari s’han aturat a llegir un article –o un anunci- determinat. N’hi ha moltes que segurament no l’han vist, no s’hi ha fixat o senzillament no els ha interessat en absolut. En aquest sentit tenen força avantatge els mitjans digitals, que tot i deixar les paraules emmagatzemades en un lloc tan inconcret com és un servidor, poden recollir molta més informació del nombre de persones que han llegit una pàgina i, sobretot, de l’opinió que genera. La interactivitat que permet entre l’emissor i el receptor redimensiona, sens dubte, el missatge.

Però no crec que això permeti afirmar que el format paper sigui millor o pitjor que l’electrònic. Encara que soni a tòpic, són formats senzillament diferents i, en molts aspectes, fins i tot complementaris. Potser per això tenen un públic també diferent o complementari. En tot cas, seria millor parlar de bons o mals mitjans escrits i de bons o mals mitjans electrònics.

Hi ha força gent que encara no concep que es pugui llegir un diari a través de la pantalla de l’ordinador i hi ha gent que ja no sap informar-se d’una altra manera. Per tant, no té sentit el dilema entre escriure una columna al diari o escriure en un bloc. Columnista o blocaire? Molt senzill: columnista i blocaire.

Tweet

Com que pressuposo que em tocarà esperar, arribo a consultes externes només tres o quatre minuts abans de l’hora de la visita. A recepció dues administratives atenen les tres persones que són davant meu i de seguida estan per mi i m’indiquen a quina sala haig d’anar. M’assec en una cadira de la sala d’espera i quan tot just em disposo a treure’m la jaqueta, s’obre la porta de la consulta i en surt una infermera que pronuncia tres noms en veu alta. El tercer és el meu. M’identifico i em fa passar. Saludo la doctora. El tracte és cordial. Li explico que estic sorprès per la puntualitat –és l’hora exacta- i, també, pel fet que és el primer cop que he rebut una carta anunciant que m’avançaven la visita. Ella m’explica els motius del canvi i em semblen lògics, però continuo sorprès que el calendari s’hagi mogut endavant i no endarrere.La visita és rutinària i, per tant, curta i sense complicacions. Ens acomiadem i em dirigeixo a complir l’últim tràmit: demanar hora per a la següent visita. El temps d’espera per ser atès no arriba al minut. Surto i em dirigeixo cap al cotxe, que tinc estacionat al carrer perquè es de ximples pagar per deixar-lo al pàrquing si hi ha lloc a fora. Miro el rellotge i constato que només he estat dotze minuts a l’hospital. Em sembla tan increïble que potser que ho aprofiti i vagi a comprar loteria; m’agradaria creure que la sanitat de casa nostra funciona molt bé, però és molt més lògic deduir que, senzillament, és el meu dia de sort. 

A més, tot fa pensar que la propera vegada serà tot molt més complicat. Diuen els diaris que quan, l’any que ve, em torni a tocar visita l’hospital estarà envoltat de parquímetres i se m’acut una pila d’adjectius per qualificar la mesura. No els reprodueixo perquè poden perjudicar la salut. Fins ara havíem sentit a parlar (cada cop més sovint) del cofinançament per ajudar a mantenir el sistema sanitari; però abans que això arribi, aquí ja començarem a pagar per anar amb cotxe a l’hospital, no per mantenir la sanitat, sinó per ajudar a quadrar els números de l’Ajuntament.

Criticar gratuïtament les zones blaves seria fàcil i demagògic. Són un bon invent per dinamitzar les àrees comercials. Però envoltant un hospital esdevenen un mal símptoma. Per als malalts poden tenir l’única virtut que les visites pesades siguin més breus, però per a la majoria d’usuaris, que no van a l’hospital a passar l’estona, els parquímetres poden tenir efectes potser secundaris, però sempre negatius. La malaltia pressupostària pot ser seriosa, però convindria buscar-hi altres remeis més innocus per al ciutadà.

Tweet

L’altre dia un conegut programa català de televisió va dedicar el seu espai de tertúlia a parlar un cop més sobre la crisi econòmica. Com que fa tants dies que aquest és el tema estrella de qualsevol conversa, les aportacions dels tertulians van ser reiteratives i poc originals. De fet, l’única cosa que em va cridar l’atenció va ser l’afirmació d’una de les periodistes que formen part de l’equip del programa. Amb cara circumspecta va confessar que ella també ha restringit les despeses quotidianes: no va a dinar o a sopar tan sovint fora de casa, compra menys roba i fins i tot es fixa més en els preus a l’hora de comprar productes per al seu fill petit. L’explicació d’aquest comportament va ser ben senzilla: com que tot està molt malament, jo vigilo per si de cas.

Si l’hagués tingut al davant li hauria preguntat de seguida: per si de cas què? Perquè estem tots d’acord que hi ha crisi, que la situació és greu i que hi ha gent que les passa i que les passarà magres. Però hi ha indicis raonables que una presentadora d’un consolidat programa de televisió no formarà part del col·lectiu que patirà amb cruesa les conseqüències de la mala situació econòmica. A més, es tracta d’una professional que, a banda d’un aspecte físic molt agradable, pot presumir d’un alt grau de professionalitat i d’un coeficient intel·lectual prou respectable. De fet, les seves intervencions acostumen a sonar carregades de sentit comú. Però fins i tot ella, que gaudeix d’una situació laboral i financera gens menyspreables, permet que la crisi afecti la seva activitat quotidiana.

La conclusió és que amb això de la crisi passa una mica com amb el tabac, que també afecta persones que no fumen. Hi ha gent  que pateix en primera persona els estralls de la crisi perquè no té gens clar o fins i tot té molt fosc el tema de la feina; però també hi ha afectats passius; gent que té assegurat un bon sou, però que també pateix la crisi perquè no sent a parlar de res més en tot el dia. Gent que no vigila les despeses per necessitat, sinó per si de cas. I si aquesta gent deixa d’anar al restaurant o al cinema, ajorna el canvi de cotxe i fins i tot vigila la marca dels bolquers que compra per al seus fills, l’únic que fa és contribuir que la crisi sigui més llarga i afecti més sectors.

Hi ha qui creu que la culpa és de la premsa, que ha convertit la crisi en una qüestió omnipresent i obsessiva. Potser sí. Però no és menys cert que molts polítics i agents econòmics dediquen més energies a parlar de la crisi que a resoldre-la. Molts dies la premsa explica allò que han dit perquè no pot explicar allò que han fet. Però potser tenen raó els qui demanen que tots plegats parlem d’alguna altra cosa. Per si de cas.

Tweet

Finalment han passat les eleccions als Estats Units. Les possibilitats que hi hagi algun lector que no se n’hagi assabentat i que en desconegui el resultats són molt poques; de fet, són entre zero i cap ni una. Encara sort que vivim temps de crisi i que, per tant, els mitjans de comunicació, com a mínim els públics, es pressuposa que han actuat amb responsabilitat pressupostària i amb criteris de contenció en la despesa a l’hora de cobrir la informació sobre aquest esdeveniment.

És evident que els resultats de les eleccions a la presidència del país més important del planeta tenen moltes repercussions mundials. Però no sé fins a quin punt està justificada la quantitat –no entrem en la quantitat- d’enviats especials, analistes i comentaristes que teles, ràdios i diaris han desplaçat als Estats Units. Es pot entendre que la coincidència amb la celebració de la festivitat de Halloween ajudés a fer molt llarga la llista de voluntaris, però la majoria dels periodistes i dels politòlegs que hi ha anat per poder informar en directe no han fet res des d’allà que no haguessin pogut fer des d’aquí.

L’excusa per aquest gran desplegament és que es tractava d’unes eleccions històriques, bàsicament pel color de la pell del guanyador. Però no és menys cert que, pel que fa als resultats, han estat unes eleccions ben poc emocionants. Si el guanyador hagués estat en John McCain totes les empreses nord-americanes que es dediquen a les enquestes haurien hagut de plegar i tots els seus directius haurien hagut de dedicar-se a una altra cosa. La victòria d’Obama estava cantada i, de fet, l’escrutini estat per estat va tenir menys emoció que la segona part d’un partit del Barça aquesta temporada (la lesió d’Iniesta la mateixa sí que va ser, per cert, una inesperada –i pèssima- notícia).

Sigui com sigui, l’allau de reportatges i articles que hem pogut veure, escoltar o llegir aquests dies per valorar les eleccions americanes m’estalvien d’afegir-hi qualsevol comentari. Això sí, espero que la majoria dels qui han votat Obama no l’hagin votat només perquè és negre. Els Estats Units tenen per primer cop un president afroamericà. I això és una gran novetat, un canvi històric. El mèrit és inqüestionable. I, en la mateixa línia, ara la pregunta que tota la nòmina de politòlegs del nostre país s’hauria de fer és si arribarem a veure un musulmà presidint la Generalitat (també es considerava impossible que hi arribés un andalús). En canvi, allò que sembla reservat a la ciència ficció és la possibilitat que un català arribi algun dia a ser president del govern espanyol. Els americans ja han demostrat que poden. Els espanyols la qüestió és que no volen.

Tweet

La saviesa popular, que deu saber més per vella que per popular, ja diu que de l’amor a l’odi hi ha una distància molt curta. Però per si algú encara ho dubtava, ara la ciència sembla confirmar-ho. Si més no, les conclusions d’una singular investigació neurològica indiquen que el sentiment de l’odi activa algunes de les regions del cervell que també s’estimulen en la situació d’enamorament.

Però l’estudi aporta una altra dada encara més interessant: es veu que l’amor inhibeix bona part del còrtex, on es processen les idees racionals; en canvi, el sentiment de l’odi no altera la raó. De fet, sembla que quan odiem tenim hiperactives algunes regions del còrtex. Els responsables de la investigació expliquen que el motiu pot ser que les persones humanes s’esforcen a calcular les accions que poden perjudicar les persones que odien. Per tant, es pot deduir també que sempre ens cal algun motiu per odiar o sentir animadversió per algú, mentre que per a l’enamorament no ens cal cap bona raó ni respon a cap lògica. Passa i punt.

Semir Zeki, neurobiòleg de l’institut universitari britànic que ha dut a terme la investigació, ha explicat que els voluntaris que hi han participat són deu homes i set dones que, necessàriament, havien d’odiar algú. Se’ls van practicar diverses ressonàncies magnètiques mentre observaven fotografies de diverses persones i la prova permetia detectar quina era la que detestaven, que majoritàriament eren exparelles i companys de feina, però entre les quals també hi havia algun polític.

Com sempre passa amb aquesta mena d’experiments, els responsables són molt optimistes sobre les futures aplicacions del seu treball. En aquest cas ja s’apunta la possibilitat que a través de ressonàncies magnètiques es puguin avaluar les motivacions dels acusats de cometre crims. El temps ho dirà. De moment, però, potser que ens conformem amb aplicacions menys ambicioses. D’entrada, podem utilitzar les conclusions d’aquesta investigació científica per trobar alguna lògica a determinats comportaments relacionats amb la política. Així, per exemple, potser podem entendre per què els governs centrals –amics o no- semblen sempre més interessats a tenir-nos enfadats que a enamorar-nos. El català emprenyat és fàcil de controlar perquè actua amb criteris racionals i, per tant, les seves reaccions són previsibles. En canvi, si tractessin de seduir-nos i ho aconseguissin, els catalans seríem molt més perillosos. Bojament enamorats d’Espanya, inhibiríem el seny i tot seria rauxa. Folla rauxa.

Tweet

En Martí Gironell ha guanyat el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb “La venjança del bandoler”, que recrea la història durant la Guerra del Francès. El mateix escriptor ha explicat que en aquesta obra ha repetit la fórmula que ja va utilitzar també amb èxit quan va escriure “El pont dels jueus”, que va ser un dels llibres més venuts del Sant Jordi de l’any passat.

No puc comentar el valor literari de l’obra de Gironell, senzillament perquè no he tingut ocasió de llegir-la (la lectura de la seva primera novel·la la tinc guardada a la carpeta de tasques pendents). En qualsevol cas, les vendes i els reconeixements l’avalen suficientment. Per això em crida força l’atenció que l’autor de dues novel·les que han tingut tan bona acceptació sigui la mateixa persona que podem veure quotidianament a TV3 oferint-nos la informació del trànsit.

Combina la feina d’explicar als telespectadors les incidències més destacables a la xarxa viària del país amb l’escriptura de novel·les històriques. I, què voleu que us digui, entre una activitat i l’altra em sembla fàcil deduir quina és una vocació i quina és una professió. Hi ha incomptables casos d’escriptors que tenen una altra feina, no necessàriament relacionada amb les lletres, i que es dediquen a la literatura un cop han acabat la jornada laboral, de la mateixa manera que tanta altra gent dedica part del seu temps lliure a una activitat que li proporciona una íntima satisfacció. Allò que atorga certa singularitat al cas de Gironell és que la seva activitat professional és la de presentador d’un espai televisiu d’informació específica. En la majoria de casos és la literatura l’activitat que dóna notorietat; però en aquest cas l’origen de la fama és compartit. De fet, malgrat no ser un escriptor professional, tampoc no es pot dir que sigui un escriptor aficionat.

Però potser per entendre la difusa frontera que pot separar aquestes dues menes d’escriptors permeteu-me recuperar les reflexions de Josep M. Espinàs en el seu darrer llibre, “El meu ofici”. Espinàs se sorprèn que algú pugui creure que els professionals no senten afició per la seva feina i afegeix que “l’aficionat fa a la seva afició la donació d’un temps parcial, sense renunciar a alguna mena de xarxa protectora, mentre que el professional aposta per la seva afició amb totes les seves conseqüències”.  Potser podem deduir, doncs, que som molts els qui escrivim només per afició i no tants els qui tenen una afició tan gran que no dubten a fer el pas arriscat de convetir-la en la seva professió.

Tweet